Inspector Montoliu. El cas del doble desconegut.

Un policia a punt de jubilar-se. Una sèrie de cadàvers que s'amunteguen i posen a prova la seva habilitat en el que ha de ser el seu darrer cas. L'aparició d'un bessó desconegut. El descobriment dels veritables orígens. Més i més cadàvers, juntament amb unes vacances pagades a Melilla. I, com a postres, el retrobament amb els éssers estimats i la fi de la soledat. Es pot demanar més en una novel·la policíaca?

FRAGMENT DE L'OBRA

1. Montoliu

Els casos s'amuntegaven a la taula de l'inspector Montoliu. No hi havia pols però ... només tristesa. Tants crims queien en l'oblit que els fulls i els dossiers esdevenien formes inútils, com la fullaraca escombrada pel vent de l'hivern.

Montoliu ho sabia però no hi podia fer res, tenia els seus límits. Tan sols era un humà, i massa humà, com deia el filòsof que somreia, sorneguerament, en el seu imaginari.

Però, tot i que era un dels seus pensadors preferits, Nietzsche no el podia ajudar. Després de veure tanta misèria humana les idees del pare del "Superhome" li semblaven profètiques, sense compartir, ni de bon tros, el seu optimisme. Tanmateix, no podia perdre més temps en filosofies. Hi havia un cas que no podia esperar més.

Ell mateix era el seu propi cas.

Després de tants anys perseguint delinqüents, ara s'adonava que el temps li corria de pressa, esdevenint una presa que mai aconseguia d'enxampar, que sempre se li esmunyia de les mans, dels dits, hàbilment ... Sempre un pas més enllà d'ell mateix, convertint-se en una obsessió pregona que no el deixava viure.

Envellir, jubilar-se, restar obsolet per a la resta de la societat, aquella mateixa societat per a la que havia dedicat els millors anys de la seva vida. No era aquest un destí cruel, tràgic, insuportable? Era això el que havia promès el seu admirat Friedrich Nietzsche, quan pregonava la famosa teoria de l'Etern Retorn? Ara, aquesta idea li semblava més absurda que mai, un disbarat creat per la ment atrofiada d'un geni malaltís.

Si això no fos suficient, també havia d’aguantar els jovenets torracollons que li qüestionaven els seus mètodes. Què coneixien ells, de la condició humana? Ell sí que en sabia, sobre l'home i les seves misèries. No endebades n'havia estat protagonista al llarg de 32 anys de professió. Manta vegades la crueltat s’imposava damunt d’aquells que havien estat víctimes de la seva ingenuïtat.

Montoliu creia fermament que la humanitat no tenia futur. Aquesta afirmació, que sovint provocava el somriure dels seus companys, no es fonamentava només en la seva experiència quotidiana, sinó també en la simple lectura del passat. Els pocs llibres d’història que havia llegit li mostraven com, la major part dels individus que havien destacat en el pretèrit, no ho havien fet pas per les seves bondats, sinó per la seva capacitat de fer mal. Era l'horror el que provocava admiració i nodria el caràcter morbós de què la naturalesa humana s'alimenta. I tot i així, paradoxalment, havia decidit dedicar-se amb abnegació a la seva feina, considerant que el seu gra de sorra podia, com a mínim, endarrerir el tràgic final que ens esperava.

Però aquell era un matí de silencis. La comissaria estava estranyament tranquil·la, i ell podia seure arrepapat a la butaca del seu despatx, passant amb parsimònia els fulls del darrer informe que l'amoïnava, referent a la mort violent d'un adolescent als afores de la ciutat, mentre el vapor perfumat d'un cafè s'enlairava voluptuosament i penetrava en els seus narius, provocant-li una agradable sensació de confort i benestar. Sorprenia que entre aquelles parets embrutides pel pas del temps, testimonis de tanta crueltat i desgràcia, hi romangués encara un bri d’esperança cosificat en la presència d'un simple cafè.

De sobte sonà el telèfon.

Era un aparell dels d'abans, avui en diríem “vintage”, amb el cercle per marcar els números embrutit i desgastat. Montoliu despenjà per sentir la veu del comissari en cap Bermúdez, tan agra i aspra com era habitual:

-Montoliu, com va el cas dels adolescents?

-Doncs… encara no coneixem els detalls de la mort. Estem esperant l’informe forense. Però, per què parla en plural?

-Han aparegut dos cossos més. Mateix "modus operandi". Decapitats. Veig que vostè encara no se n'ha assabentat...

Es produí un silenci llarg, incòmode, d'aquells que sembla que no han d'acabar mai. També era un silenci eloqüent, simptomàtic, ple de significat. Montoliu no sabia com respondre a aquella afirmació tan rotunda, quasi solemne, que posava en entredit la seva competència professional.

Bermúdez era un d'aquests polis de nova fornada, jove i arrogant, graduat “cum laude”. Vestia sempre de forma impecable, amb una alçada corporal notable que només deslluïa per un cert moviment corb, geperut, que feia inconscientment cada cop que s'atansava a algú, sobretot si aquest algú era un personatge socialment important.

El fet és que ja eren tres els cadàvers. Decapitats... Montoliu forçà la seva memòria. No recordava un cas semblant. La decapitació no formava part de la particular història criminal de la ciutat. Cert que en altres llocs, i en altres èpoques, s'havia practicat molt. A la França revolucionària se'n van fer un tip, de tallar caps. Mentre es perdia en aquestes cavil·lacions, sentí de nou la veu imperiosa de Bermúdez:

- Vagi al tanatori i parli amb en Cavestany, el cap forense. Ja hi hem portat els cossos. Intenti lligar caps. Vull l’informe complet demà a les set del matí.

- I no vol res més.

- Què vol dir?

- Res, no em faci cas.

L’edifici del tanatori era tan sinistre com el propi nom que l’identificava. Es tractava d’un soterrani ubicat en un edifici annex a l’Hospital General “Santa Maria” de la ciutat. Per accedir-hi, calia portar un distintiu identificador que s’activava amb un detector de raigs infrarojos. Un cop dins, podies sentir de forma immediata una olor característica, de desinfectant “Zotal”, que t’emplenava els narius i no t’abandonava fins al cap de moltes hores. I silenci. Un silenci mortuori que et glaçava la sang i el pensament.

Els “llogaters” d’aquesta instal·lació singular estaven ubicats en càmeres frigorífiques, esperant el seu destí final. N’hi havia força, distribuïdes en diferents habitacions delimitades per sengles passadissos rectes i freds. Tota la llum de l’estança era artificial, produïda pels típics fluorescents de llum blanca que, de tant en tant, feien pampallugues o s’apagaven. De sobte aparegué un noi jove, d’uns 28 o 30 anys.

-Bon dia, soc en Jofre, becari de l’Hospital General i assignat temporalment al tanatori. Suposo que vostè deu ser l’inspector Montoliu.

-Efectivament. Que no hi és, en Cavestany?

-No, el Dr. Cavestany ha passat a millor vida.

-Què vols dir, que s’ha mort?

-Bé, podríem dir que s’ha mort laboralment. És a dir, que s’ha jubilat.

-Ah, no me n’havien dit res. Molt bé, i ara ets tu qui t’encarregues de les autòpsies?

-No. Com ja li he dit, jo només soc el becari. Encara no s’ha assignat un substitut definitiu per al Dr. Cavestany.

-I qui farà les autòpsies a partir d’ara.

-Provisionalment les han assignat al Dr. Lloveres.

-No el conec. Però suposo que deu ser un professional competent.

-I tant, va ser professor meu a la facultat. És un crac de la medicina forense.

-Tant de bo. I encara no ha vingut?

-Sí, però ja ha marxat, després de fer les autòpsies als tres adolescents pels quals vostè pregunta, suposo.

-Tan ràpid?

-Sí. El Dr. Lloveres és un home que va per feina. Li ha deixat l’informe damunt la seva taula. Ja el pot agafar.

Damunt d’una taula annexa a l’habitació on es trobaven hi havia, efectivament, un quadern de color groc amb l’informe de les autòpsies. En Montoliu se’l va mirar per sobre. Era breu i concís. Concloïa que la mort s’havia produït per ofec, i que la decapitació havia estat posterior. Es tractava, doncs, d’un ritus d’iniciació amb resultat fallit per a les víctimes? És conegut que entre les bandes criminals hi ha una litúrgia d’admissió, consistent en superar diferents proves. La darrera, i més difícil, consisteix a lluitar a mort contra els altres aspirants a membres de la banda, una lluita que s’ha de fer sense cap tipus d’arma. Si aquest era el cas, aquests tres desgraciats eren el resultat fatal d’aquest sistema tan dramàtic de selecció de personal. Només quedava una qüestió per resoldre. Per què un dels cadàvers anava vestit amb uniforme policial?