Yasunari Kawabata: País de Neu
"País de neu" de Yasunari Kawabata relata la història d’en Shimamura, un home urbà que descobreix la bellesa i la solitud d’una regió muntanyosa coberta de neu. Allí es troba amb Komako, una geisha jove i plena d’emoció, que es converteix en la seva companya fràgil enmig d’una naturalesa silenciosa. El paisatge nevat esdevé un mirall de la fragilitat humana, mentre l’autor retrata la intimitat i la distància que emergeix en cada trobada. La delicadesa i la brevetat de l’estil de Kawabata reflecteixen l’essència de la literatura japonesa, inspirada en la sensibilitat del haiku. Apareix també la figura de Yoko, una presència enigmàtica que altera encara més les relacions entre els personatges i els seus anhels. L’obra explora la solitud, l’amor contingut i la recerca d’un sentit de vida en un entorn tan fred com evocador.
Publicada entre 1935 i 1947, "País de neu" va suposar un gran reconeixement per a Kawabata, que més endavant rebria el Premi Nobel de Literatura. La seva tècnica narrativa, basada en impressions fugaces i silencis suggeridors, ha influït autors de tot el món i ha demostrat la força de la literatura japonesa. "País de neu" és important perquè traspassa fronteres culturals i temporals, abordant temes universals amb una prosa que recorda la fugacitat de la vida. Amb aquesta novel·la, Kawabata consolida l’estètica de la seva obra, on la subtilesa i la introspecció conflueixen per oferir una experiència literària única
Fragment:
“—Es un pueblo muy pequeño.
—Y todos se han enterado de lo nuestro.
—Lo dudo.
—Empiezas a hacerte mala fama y estás arruinada, en un pueblo como éste —decía ella. Pero al instante sonreía—. Qué importa. Las que son como yo encuentran trabajo en cualquier parte.
Su franqueza, tan descarnada y al mismo tiempo tan cargada de emociones, era inédita para Shimamura, que nunca había debido preocuparse, ni antes ni después de recibir la herencia que le permitía la clase de vida que llevaba.
—Será igual adonde vaya. No vale la pena preocuparse por eso.
Pero, aun así, debajo de sus palabras latía un eco de inquietud.
—No puedo quejarme. A fin de cuentas, sólo las mujeres son capaces de amar de verdad.
Cuando pronunció estas palabras lo hizo mirando al piso y presa de uno de sus súbitos rubores. El cuello del kimono estaba abierto, como un gran abanico desplegado detrás de sus hombros.”
Yasunari Kawabata: La casa de les belles adormides
"La casa de les belles adormides" de Yasunari Kawabata presenta Eguchi, un home gran que acut a una casa on joves adormides són ofertes com a companyia silenciosa. L’ambient tancat i oníric d’aquest lloc desperta els records i les fantasies d’Eguchi, que viu una barreja inquietant d’atracció i respecte pel misteri que amaguen aquestes noies.
Kawabata explora la solitud de la vellesa i el desig de retrobar la joventut perduda a través d’una mirada plena de melangia i pudor. El contrast entre la bellesa immòbil de les noies i la consciència de la mort que acompanya Eguchi accentua la reflexió sobre la fugacitat de la vida. Amb una prosa minimalista i suggerent, l’autor construeix una atmosfera d’enigma que transforma una experiència tabú en un relat poètic. La novel·la esdevé un retrat punyent de la condició humana, en què erotisme i nostàlgia es fonen sense arribar a ser descrits obertament.
Publicada el 1961, va aixecar polèmica per la seva temàtica, però també va aconseguir una notorietat que va contribuir a la fama internacional de Kawabata. S’hi percep la influència del haiku, que introdueix la bellesa de l’efímer i la reflexió silenciosa enmig de descripcions delicades. La seva importància en la història de la literatura rau en la capacitat de revelar l’ansietat vital i el desig contingut amb una sensibilitat estètica inigualable. El tractament de la intimitat i la delicadesa narrativa la converteixen en una obra clau per comprendre l’evolució de la novel·la japonesa i l’abast universal de Kawabata.
Fragment:
“ Li va semblar que comprenia el plaer i la sensació de benestar que devien sentir els vells quan venien a la fonda. Que potser no hi trobaven, en llocs com aquest, a més de l’angoixa, l’horror o la misèria de la vellesa, també el do d’una vida jove que els sadollava? Sens dubte, no podia existir per a un home arribat al límit extrem de la vellesa un moment d’oblit més gran que quan l’embolcava de ple la pell d’una noia jove. Els ancians, però, una víctima adormida amb aquest fi la consideraven un objecte comprat amb tota innocència, o bé trobaven, en el sentiment d’una culpabilitat secreta, un escreix de plaer?”
Una novel·la inacabada (això no és un espòiler, crec), però que ens sedueix pel seu plantejament, per la descripció dels ambients, per la situació estranya que comparteixen una sogra i el seu gendre, per la tendra història d’amor que conté, per les reflexions sobre la vida i la mort, per la rara malaltia que pateix Ineko, per la senzillesa de l’escriptura de Kawabata... i per moltes coses més que no us podeu perdre.
