Una Història Sentimental
"Una Història Sentimental" és una novel·la que narra l'evolució de l'amistat indestructible de cinc amics, tres nois i dues noies, pertanyents a la Generació Z. Ambientada en el transcurs d'una dècada, la història es desplega des que els personatges tenen 25 fins als 35 anys, explorant les profunditats de les seves històries personals entrellaçades en un món en canvi constant.
La narrativa captura amb agudesa les vicissituds de les seves vides a mesura que naveguen pels alts i baixos de l'edat primerenca. Cada personatge representa una faceta distintiva de la seva generació: des de la lluita per l'estabilitat laboral i financera en una economia global impredictible, fins als desafiaments de la salut mental i la cerca de propòsit i autenticitat en una era dominada per les xarxes socials.
Al llarg de la novel·la, els protagonistes s'enfronten a dilemes personals i professionals, amors impossibles, i el pes de les expectatives familiars i socials. Mentre aborden temes com la identitat, la diversitat, l'activisme social i la sostenibilitat, les seves vides es creuen en una xarxa de suport mutu i comprensió profunda.
Amb un estil realista, "Una Història Sentimental" no només és un retrat de la Generació Z, sinó també una exploració commovedora del significat de l'amistat, l'amor i la resiliència en temps incerts. Aquesta novel·la és un testimoni de com, malgrat les adversitats, la solidaritat i la connexió humana poden brillar com a fars d'esperança.
--------------------------------------
Fragment de l'obra:
1. En Julià i en Barto
En Julià i en Bartomeu, amics des de la infantesa, es troben bevent cervesa al Cafè Central del seu poble, Mataró, a la comarca del Maresme. És un dia d’estiu, molt assolellat, amb una petita brisa humida que fa moure els seus cabells, tant pròpia de les comarques costaneres de Catalunya. Sota la terrassa ombrívola, poden assaborir lentament el gust amarg i refrescant del líquid element. De sobte, la veu aguda i estrident d’en Julià trenca el silenci.
—Barto, fa uns quants dies que no puc dormir.
—Voldràs dir unes quantes nits, no?
—Exacte, unes quantes nits.
—I quin és el motiu? Fa massa calor? Jo dormo sempre com un tronc.
—Estic absort en la lectura d’un llibre que vaig trobar a la biblioteca. Em té fascinat i no puc deixar-lo fins que l’acabi. I em temo que, un cop acabat, el seguiré rellegint un cop i un altre. És meravellós!!
—Per un llibre no pots dormir? Que n’ets de ruc! A mi això no em trauria mai el son. En canvi, quan penso en la Magda, aleshores la cosa canvia molt.
—Barto, concentra’t en el que et dic. És un llibre fantàstic!
—La Magda encara ho és més, t’ho ben asseguro! L’has vist darrerament? Porta uns “shorts” i unes bruses mig transparents que em deixen sense alè! Quan ve l’estiu, ja tremolo.
—Encara no li has dit que t’agrada?
—No.
—I per què?
—No ho sé. Quan sóc davant d’ella, em quedo mut. No em surten les paraules! Té sobre mi un efecte hipnòtic, que creix a mesura que se m’apropa, fins que em deixa paralitzat. Podria punxar-me amb una agulla i no sentiria res. Podria trepitjar-me el peu i jo reaccionaria igual que ho fa una estàtua de marbre. És una sensació que em supera.
—Però, aleshores, si no li dius alguna cosa, al final se n’anirà amb algú altra que no sigui tan sensible com tu.
—Tens raó, Julià. Cada dia hi penso, sense trobar-hi cap solució.
—Si vols puc parlar-hi.
—No! Què li diries? Que tens un amic covard que no s’atreveix a dirigir-li la paraula, ni a mirar-li els ulls?
—Barto, tu normalment mires altres coses d’una noia.
—Parlo seriosament, Julià.
—Disculpa. Així què, no vols que hi parli?
—Crec que no. Encara seria pitjor.
—Doncs si no t’espaviles, la colometa aixecarà el vol, i tu et quedaràs amb un pam de nas.
—Bé prou que ho sé. He pensat en comprar un llibre d’autoajuda.
—No en trauràs res, t’ho ben asseguro. En canvi, el que jo he trobat, aquest sí que podria donar-te un cop de mà.
—I quin llibre és, aquest?
—Té un títol molt curt: “Paideia”
—Paideia? I què vol dir, això?
—És grec antic, ignorant. Significa “educació”.
—I perquè t’agrada tant?
—Parla dels ideals grecs, de com aquest poble de l’antiguitat fou capaç de crear una escala de valors morals que avui encara perdura.
—Ah sí? No me n’havia assabentat. I això ens afecta, a nosaltres?
—I tant que sí. Per exemple, si no et veus capaç de dir-li a la Magda el que sents per ella, és perquè et falta coratge, un d’aquests valors morals de què es parla en el llibre.
—Només em falta coratge?
—Sí, i algun altra valor més no t’aniria gens malament. Segons el llibre, es tracta d’arribar a la “areté”.
—Una altra paraulota antiga, no?
—Sí. Té diferents significats, però tots apunten a la idea de l’excel·lència i a la heroïcitat com a forma de vida.
—Vaja, que ens hem de convertir en Superman. Això és el que m’estàs dient?
—Més o menys.
—Doncs no calia que et llegissis aquest llibre, ni que perdessis tantes nits, per arribat a aquesta conclusió. M’ho podies haver preguntat a mi.
—Barto, què en saps tu, de ser un heroi? Però si ni tan sols et saps cordar les sabates!
—Ni falta que em fa! Jo vaig amb espardenyes tot el dia, i si pogués, aniria sempre descalç.
—Va, no siguis tan rústic. No crec que a la Magda li agradés.
—I segons tu, he de ser un tipus refinat per agradar-li?
—Doncs clar home! A les noies els agraden els detallets, i que els parlis dolçament. O és que penses tractar-la com ho fas amb les truges de casa teva?
—Julià, ara t’has passat.
—D’acord, però ho dic perquè ho entenguis. El llibre parla d’herois, però també d’excel·lència moral. De capacitat de lluita i sacrifici. De no llançar la tovallola a la primera atzagaiada de la vida. En el fons, es tracta de bastir un ideal d’home que aspira a ser el millor entre els qui l’envolten.
—I per què cal ser el millor? No n’hi ha prou en viure la vida tal com ve, assossegadament i sense mal de caps?
—Potser sí, Barto. Però pensa-ho una mica. Qui es recordarà de nosaltres d’aquí a cent cinquanta o dos—cents anys?
—Suposo que ningú.
—Exacte, ningú es recordarà de tu ni de mi. La nostra existència en aquest món haurà estat en va, no et sembla?
La pregunta d’en Julià quedà suspesa a l’aire. Els dos joves es miraren com si el temps s’hagués aturat. Al cap d’una estona, en Barto trencà el silenci.
—Potser tens raó, ningú es recordarà de nosaltres. Però, per altra banda, quina necessitat hi ha de ser recordat? Potser jo no vull que em recordi ningú. Què en trauria? De què serviria? Crec que, d’aquí a dos-cents anys, la gent que visqui en aquella època ja tindrà els seus propis problemes i mals de cap, com per haver d’ocupar-se de pensar en gent que els van precedir dècades enrere. O és que tu es preocupes dels que ens van precedir a nosaltres? I a més, no estic disposat a acceptar que la meva vida només valgui la pena en la mesura que jo sigui recordat en el futur.
—Barto, a vegades em sorprens. La teva exposició és contundent. Però no m’has convençut. Segueixo pensant que les ànimes d’alta volada ho són perquè volen ser recordades. De fet, lluiten per aconseguir-ho, i això alhora és el que les fa ser grans.
—Això és el que has llegit en aquest llibre?
—Sí
—Doncs molt bé, però de moment em conformo amb les meves estimades truges.
—No ho diràs seriosament!
—Clar que no, cap d’ase. Les meves truges només són un “modus vivendi”, un mitjà per no morir-me de gana. Ara, el que tu proposes va molt més enllà, si no ho he entès malament.
—Exacte, ho has entès molt bé. Es tracta just d’això que acabes de dir, anar més enllà, molt més enllà.
—Si Julià, però cap a on?