La Vida d'en George. Història d'un Humà Sintètic

“La vida d’en George” se situa temporalment a la Catalunya de l’any 2121, i en una època en què la ciència i la tecnologia han evolucionat de forma accelerada, fins al punt que els viatges a la Lluna i a Mart s’han convertit en un fet habitual, així com la fabricació artificial d’éssers vius, incloent-hi éssers humans sintètics.

En George és un d’aquests humans sintètics, sortit fa tres anys de l’empresa “Human Biofactory”. Tot i la seva curta edat, la seva aparença és la d’un home jove d’uns 25 anys. Amb en George, aprendrem a veure la realitat humana des d’una altra perspectiva, la d’un ésser viu que s’assembla molt a nosaltres, però que no és, estrictament parlant, un humà.

En George és, doncs, un mirall on mirar-nos, per reflectir les nostres grandeses i misèries, el que ens fa valuosos i alhora malvats, el que som i el que podem arribar a ser, exposat a voltes amb sentit de l’humor, a voltes amb la cruesa que la vida ens obliga a acceptar.

Al mateix temps, ens planteja preguntes atemporals que ens obliguen a trobar una resposta: Què és la vida? Què és la llibertat? Què és l’amor? Com hem de tractar-nos entre nosaltres? Com hem de fer front als reptes d’un futur que cada cop és més present?

FRAGMENT DE L'OBRA:

2. L'esmorzar

-Clara, no et fiquis el dit al nas, i menys quan estem esmorzant!

-Perquè no ho puc fer? Faig mal a algú?

-Et fas mal a tu mateixa! Apart que és fastigós!!

-Perquè em faig mal a mi mateixa? Jo no noto que em faci cap mal. I això del fàstic és molt relatiu. A més, tu ets sintètic, George, no saps què són els sentiments, i molt menys el fàstic.

-D’acord, no sé què és el que sent una persona quan experimenta el fàstic. Però oblides la meva programació. No puc evitar de dir-t’ho. No sóc lliure, en aquest sentit.

-En aquest sentit? I en cap, crec!

Aquesta darrera afirmació taxativa de la Clara em va deixar perplex i meditatiu, fins al punt que vaig oblidar-me de la discussió que estava mantenint. Què era, la llibertat? Perquè els humans la valoraven tant? No era molt millor tenir totes les hores i segons de cada dia totalment programats? Així no t'havies de preocupar de res! Tot planificat i previst!

- George, George!! Desperta!!!

- sí, sí... Qui soc? Ah sí, soc en George i t'estic renyant, Clara.

- Ja sé que m’estàs renyant, però és que t’has quedat “out”!

- Què vol dir “out”? Jo no he sortit pas d’aquí!

- Que no ho entens! “Out” és estar empanat, en blanc, en els llimbs, desconnectat - va afegir en Víctor.

- D’acord, però és que darrerament he començat a preguntar-me moltes coses, sense trobar-hi solucions satisfactòries. Aleshores, sento com si abandonés la situació en la que em trobava, per endinsar-me en una nova realitat feta només d’idees, relacions conceptuals i paraules.

- Com ara si ets lliure?

- Exacte! Abans ni m’hauria plantejat aquesta qüestió. Però des que he començat a viure amb vosaltres, estic assolint noves perspectives que m’omplen la ment de dubtes.

- De debò? Pensava que als humans sintètics us fabricaven lliures de dubtes

- Jo també ho pensava! Però la realitat no concorda amb allò que s’havia previst. Aquesta és una altra de les idees a què feia referència. Com pot ser que això passi? Em sento trastornat.

-Això et passa perquè ets un humà sintètic. Si fossis natural, com nosaltres, no ho trobaries tan inquietant i pertorbador. Deixa que el temps passi i ho trobaràs del tot normal

- I t’adonaràs que cada cop t’assembles més a nosaltres, els humans naturals - reblà en Víctor.

-Víctor, no et posis tanta melmelada a les torrades! Potser sí que tens raó, Clara. Però, en qualsevol cas, crec que necessito temps per anar processant tantes novetats.

Mentre advertia en Víctor, la melmelada anava caient damunt la taula. Era de gerds, melosa i intensament vermella. De sobte, vaig sentir un impuls intern nou, que no podia controlar, i que m’obligava a estendre la mà, obrir el dit índex i endinsar-lo en el munt de melmelada que s’havia acumulat. Tot seguit, vaig introduir-lo en la meva boca, per començar a gaudir de l’intens sabor i aroma d’aquell menjar exquisit. De manera immediata, un cúmul de sensacions es despertaren en la meva consciència perceptiva, provocant un canvi d’expressió prou evident.

Els nens m’observaren bocabadats. Crec que no s’ho esperaven. No podien creure el que estava passant.

George, acabes d’incomplir una norma bàsica i elemental del capteniment civilitzat a taula!! Com ha pogut succeir? -Esclatà de sobte la Clara.

-No ho sé, no sé com ha pogut succeir. He tingut un comportament no planificat. Em sento una mica confús, però alhora experimento una sensació de plaer innegable, que m’impulsa a creure que aquesta escena es pot repetir en el futur, malgrat que sóc conscient que no és correcte.

-Jo crec que repetiràs -afirmà en Víctor. El gust d’aquesta melmelada és increïble. Al menys per a mi.

-Doncs jo no la trobo tan bona -digué la Clara. Diria que és, simplement, una melmelada com qualsevol altra.

-Com que és la primera vegada que tasto aquest aliment, a mi m’ha semblat sublim -vaig afirmar jo. Per cert, us heu preguntat perquè tots tres tenim diferents opinions sobre la mateixa melmelada?

-Doncs no ho sé segur, va dir la Clara. Tot depèn dels “qualies”.

-I què són els qualies? -Preguntà en Víctor.

-Pel que he llegit, són les experiències sensorials que vivim quan rebem qualsevol estímul, extern o intern, que ens afecta, com ara el tacte suau d’una ploma, els colors, un mal d’estómac, una melodia agradable, etc. Com que són personals i subjectives, no podem saber de cap manera si les experimentem de la mateixa manera. Tanmateix, l’exemple de la melmelada ens permet deduir que, el més probable, sigui que no.

I la Clara es quedà ben tranquil·la després d’haver fet aquesta dissertació, sucant una altra torrada amb mantega, mentre en Víctor i jo l’observàvem sense dissimular el nostre astorament.