Contes a la vora del gel
Aquest llibre es composa de 20 contes que abasten temàtiques molt diverses, inspirats en fets de la màxima quotidianitat (uns viatgers que s'esperen a la terminal d'un aeroport i no saben què fer durant el temps "mort", una matrimoni que entra en crisi degut als roncs que emeten durant la nit, persones que busquen un sentit a la seva vida dins del seu entorn laboral ...), així com en les temàtiques que caracteritzen i donen format a la nostra època: la crisi migratòria, l'impacte de la política en la societat, l'amor, la vellesa, la senectut, la mort, els qui intenten sobreviure al marge del sistema, ...
El títol del recull intenta expressar la idea que actua com a eix conductor de totes les narracions: de la mateixa manera que el gel, la vida dels humans pot ser glacial, inhòspita, terrible i cruel, com ho és la pròpia naturalesa, on no hi trobarem mai normes ni principis morals que ens justifiquin. Només quan els primers homínids van aprendre a dominar el foc, per allunyar-se del gel, van esdevenir plenament humans, i plenament socials. I és aquesta lluita entre la natura i la societat el que encara ens ocupa, una guerra oberta que enfronta els nostres instints i emocions més primaris amb la petita llum de la intel·ligència que algun dia, i sense saber el perquè, se'ns va concedir.
-------------------------------------------
Fragment de l'obra:
Era una tarda com qualsevol altra, a Tarrés, comarca de Les Garrigues. Això sí, s’apropava l’hivern. Els estornells ja feia temps que havien volat cap a terres més sofertes, i l’avi Tomàs, vinclat pels anys i les suredes, s’esmerçà a recordar-ho al seu fill, qui, com de costum, feia l’orni distret amb un partit intranscendent de futbol per televisió.
—Agustí, cal fer recompte de llenya, no fos cas que el fred ens agafi amb els pixats al ventre i passem fred sense remei.
—Que sí pare, no pateixis, demà anirem al bosc amb el “jeep” i recollirem tota la llenya que ens calgui. T’asseguro que aquest hivern no passaràs fred, almenys no tant com l’anterior —va dir l’Agustí, el fill d’en Tomàs, mentre etzibava un glop de la tercera cervesa que consumia aquella tarda, i intentava evitar haver d’escoltar les presses i els advertiments del seu pare. Des que havia mort la mare, s’havia tornat molt pesat i rondinaire, tant, que de vegades l’Agustí perdia els estreps, fins al punt que marxava de casa sense dir res durant uns dies, deixant el seu pare sol i desvalgut per poder dur a terme les feines més quotidianes de la granja. Quan tornava, s’adonava que el remei havia estat pitjor que la malaltia, perquè aleshores li tocava endreçar tot allò que el seu pare no havia pogut fer, amb 90 anys sobrepassats. Els porcs no havien menjat durant tot aquell temps, i la merda que feien s’acumulava de tal manera que les mosques i altres insectes es menjaven vius els pobres animals. El mateix es podia dir de les gallines, la mula i tot el bestiar que agombolava la granja.
—Agustí, no sé per què no vas casar-te, com va fer la teva germana Lourdes. Ara és ben feliç vivint a la ciutat, amb aquell marit que guanya un bon sou fent de carter, i els dos marrecs, en Víctor i la Joana, que l’omplen de felicitat dia sí dia també.
—Pare, no hi tornis amb els teus consells de Celestina. No sóc home per estar casat, jo. M’amoïnen les criatures. No paren de córrer i anar amunt i avall com bestioletes. Semblen borinots als qui mai se’ls acaba la corda. I de les dones, millor que no en parlem. Comencen a festejar-te, i quan menys te n’adones, ja estàs esclavitzat de per vida. Amb mi no podran! Vull fer el que em roti, avui, demà i sempre. I a més, la Lourdes no ens ve a veure mai. Ja ni recordo quan va ser el darrer cop que vaig veure aquells marrecs!
L’avi Tomàs se’l mirava, pensant en quin pecat havia comès que es mereixés un càstig de Déu com aquell, ell que tota la vida se l’havia passat treballant amb el suro per tirar la família endavant, mentre que l’Agustí seguia amb la seva diatriba misògina sense ni tan sols mirar-se’l, embotint els ulls en la pantalla verda del televisor, i xuclant de l’ampolla de cervesa que reposava al seu costat. Al final, l’avi decidí d’anar-se’n a dormir, pensant que demà seria un altre dia, i que “Déu dirà”.
Al matí següent, quan es despertà, s’adonà que l’Agustí havia marxat, — “ves a saber on” — va pensar. O sigui que, de la llenya, res de res. Va baixar fins a la porquera, i va veure que els porcs tampoc no tenien ni menjar ni aigua. El mateix amb el galliner i la mula. “Ja veig que em toca treballar a mi una altra vegada” —es va dir a si mateix. “Quin fill més irresponsable!”.
Va agafar la pala plena de menjar, i la va començar a abocar a les menjadores dels porcs. Però a la tercera palada, notà un dolor molt fort en el pit, tant que es va desmaiar i va caure en rodó damunt un munt de palla disposat per a la mula. Després de dos minuts d’inconsciència total, el cor de l’avi Tomàs es va aturar per sempre més.
Mentre tot això passava, l’Agustí anava amb cotxe cap a Barcelona, a la recerca d’alguna de les seves “amigues” habituals ubicades al “barri xino”. Curiosament, va pensar en la promesa que li havia fet al seu pare, però es va dir a si mateix:
—que carai, no vindrà pas d’un dia això de la llenya. Quines obsessions que li agafen al vell!
De sobte, en un revolt, aparegué una vaca que pasturava en el lloc equivocat. El xoc va ser tan brutal que el cotxe quedà destrossat, i la vaca també. Els seus budells s’havien estès per tot arreu, i una intensa fortor d’excrements atragué l’interès de moltes més bestioletes que rondaven per l’indret. L’Agustí quedà atrapat en la ferralla, amb un tros de ferro que li punxava l’estèrnum i li travessava el cor. Sembla que les darreres paraules que va poder dir van ser: “ja no anirem a buscar la llenya, quina mala sort”.
Passaren dies, setmanes i mesos. Els porcs de la granja, sense menjar, es menjaren entre ells, fins que només en quedà un, que va morir d’inanició, com la mula i les gallines. El fred arribà, i la neu, i les glaçades, per deixar pas a la primavera, l’estiu i el retorn dels estornells. Les suredes seguien fent suro, i les mosques el seu agost. Però apart del seu brunzir, tot era silenci a la granja de l’avi Tomàs, i temps, temps que ordenava les coses, com només la natura ho sap fer.
Fi.